LA SAL DE LA VIDA: Text (valencià)

LA SAL DE LA VIDA

de Roger Colom i Gemma Peris

1 Personatge: DONA / PRESENTADORA

El text patirà les modificacions necessàries per a caracteritzar les diferents interpretacions des del punt de vista lingüístic: la Presentadora parlarà en l’estàndard televisiu de Canal 9, i la Dona en valencià de l’Horta de València.

L’obra s’inicia amb el muntatge de l’escenografia davant el públic que accedeix a la sala, mentre s’escolten, de fons, les cunyes publicitàries d’una emissora de radio.

El text de les cunyes es el següent:

RADIO LA PUNTA. La radio que ens han furtat.

I ara, amigues, consells dels nostres patrocinadors, prengau nota, vos interessaran.

(Drogueria-Perfumeria Casa Rodríguez)
A la Drogueria-Perfumeria Casa Rodríguez trobarà els millors articles per a l’aseo de la seua llar i de la seua persona. Drogueria-Perfumeria Casa Rodríguez. Visítens a qualsevol de les nostres 27 tendes. Drogueria-Perfumeria Casa Rodríguez. La d’ací al costat.

(Decoració i interiorisme “La Termita”)
Sí amiga, s’ha acabat el bròquil. I també els teus mobles. Si la darrera infestació de cucs de la fusta s’ha menjat els teus mobles, deixant només els ossos i tallaruques de fibres variades, no patesques més. A decoració i interiorisme “La termita” tots els mobles són d’alumini i ferro. Decoració i interiorisme “La Termita” i oblidat de les plagues.

(Acaplloc Viatges)
Les millors vacances, les travessies més exòtiques, els creuers més luxosos. Tot això són palles mentals. No hi ha res millor que quedar-se a casa durant les vacances. Acaplloc viatges li ofereix tot un món de vacances sense haver d’eixir de casa. En Acaplloc viatges li ho organitzaren. Acaplloc viatges, viatges a cap lloc.

(Perruqueria canina Afro)
Diuen que els gossos se semblen als seus amos, però el seu gos és un impresentable, el seu gos se sembla a la Monyos, el seu no és més que un xuxo despentinat. Porte’l a la Perruqueria canina Afro i el seu gos mai s’haurà semblat tant a vosté. Perruqueria canina Afro. Gossos a la moda.

(Librería-Papelería “El Soca”)
¿Es la cultura, un paraíso perdido? Nuestra historia, ¿será siempre una vía hacia la extinción? La poesía, ¿una llanura de olvido? ¿Quiénes somos?, ¿Adónde vamos?, ¿De donde venimos? ¿Qué horas son estas de llegar a casa? En Librería-Papelería “El Soca” encontrará la respuesta a estas preguntas. Librería-Papelería “El Soca” especialistas en libros de autoayuda.

(Immobiliària “La Riuà”)
Les eixides a l’aire lliure sempre són importants per a un xiquet, però tot depén del piso que habite, de l’emplaçament i de les possibilitats que tinga la mare de poder eixir. A Immobiliària “La Riuà” estem disposats a trobar-li el piso ideal. Vinga a vore’ns al carrer Canut 3er, número 25bis, 1er, 2ª. Immobiliària “La Riuà”.

(Etimología “El Pernil”)
El origen de las palabras será un misterio para usted, pero no para nosotros. En Etimología “El pernil” conocemos las fuentes del idioma como nadie más. No tenemos competencia. Etimología “El pernil” donde todas las palabras son mayores.

(Peluquería Francis)
Peluquería Francis. El verdadero lujo de la belleza, la peluquería convertida en arte. Peluquería Francis. Los mejores productos para su cabello, piel y manos. En la Peluquería Francis le recibirán un equipo de profesionales con la más alta calificación municipal.

Peluquería Francis, estilistas, gabinete de belleza, tratamientos faciales, manicura, pedicura, botulismo, drenaje linfático, micro pigmentación, fango terapia, solarium, unisex.

(Universidad Liberal Fernando VII)
Cuqui? Si, estoy supercontenta. Me acabo de sacar el doctorado en técnica especialista en uñas y pedicura por la Universidad Liberal Fernando VII. Estoy super emocionada. Oye, y mañana entro a trabajar en la peluquería de Paquita. Es mi primer contrato basura. Universidad Liberal Fernando VII. Vivan las cadenas!

(Ferreteria l’Angonal)
La pallola té molt mala reputació entre els pares que no l’han patida. A Ferreteria l’Angonal tenim la solució. A Ferreteria l’Angonal hem renunciat a la clandestinitat. Ferreteria l’Angonal, un món de ferros i altres andròmines que ningú sap per a què valen.

(Alta costura “El Caballito”)
¿Resultó una horterada el vestido que llevó usted a la última boda? ¿Oye todavía las risas de sus amigas y conocidas? No se preocupe más. En alta costura “El Caballito” no sólo le pondremos las pilas, sino que la insertaremos, incluso con calzador, en un vestido la mar de bonito. Déjese ya de hacer el idiota y venga a “El Caballito”. Calle Cueros S/n. Polígono industrial de Massamugró.

(Polleria Ca Cecília)
Per a la paella i el forn els millors productes.

Pollastres de granja, gallines de corral, conills com els d’abans i aquells ous de l’abuela.

Tot això ho trobarà a Ca Cecília, una polleria tradicional. Pregunte per la senyora Cecília, el millor tracte i el més personal.

Polleria Ca Cecília. Productes ancestrals.

(Bar París)
Quantes vegades s’ha vist en la necessitat de dinar fora i s’ha trobat que els menús que li oferien eren una merda? Quantes vegades s’ha penedit de no portar el bocata de casa? Bar París. On el bon gust i el preu assequible es donen la mà. Bar París. On li atendran gustosament, Pepe i Marieta. Bar París.

(Carnisseria el Monarca)
Per a governar la monarquia parlamentària, i per a la carn, Carnisseria el Monarca, on vostè trobarà els xuletons més saborosos, les xulletes més exquisides, llonganisses per a fartar-se. I tot açò a preus absolutament espectaculars.

Perquè només lo millor és suficient.

No ho oblide, Carnisseria el Monarca. Ja sap, la del cantó.

.............................................................................................................

(La dona entra, amb un poal i un motxo, cantant “Tatuaje” de Concha Piquer. Frega. Agafa el multiusos i un drap i neteja l’espill. Deixa el multiusos novament al lloc. Va a la taula, seu. Es posa les ulleres.)

PRESENTADORA: Benvolgudes amigues, molt bon dia i benvingudes a un nou programa: La sal de la vida. Un programa on volem compartir amb totes vosaltres tots eixos xicotets consells per a viure millor, per a viure en harmonia. També per a ells perquè, afortunada o desgraciadament, cada vegada més els homes han d’estar a casa i es preocupen per l’educació, per aprendre a cuinar, per totes eixes tasques que sempre hem hagut de fer les dones; o per què estan parats, o per què desgraciadament s’han quedat viudos, o estan solters. Ells també volem que formen part del nostre programa, La sal de la vida, el vostre programa estimades amigues.

I per què La sal de la vida? La sal, amigues és la xispa de la vida, és l’alegria, la joia, la il·lusió. Una persona salerosa és una persona que convida a la conversa, a la festa, a l’animositat.

El nostre cos és en un setanta per cent aigua, i eixa aigua, el plasma, té gran quantitat de sal, veritat que sí? Per això la sal és vida! Si anem al metge, per exemple, i després d’exhaustius anàlisis ens informen que ens ha pujat el sucre, el metge ens dirà que patim diabetis, i a quasi ningú li agrada estar malalt. A més, si ens fixem, amigues, més del 50 per cent de la paraula salut, és sal! Així que, recordeu estimades telespectadores, la sal és xispa, la sal és vida.

També, per altra banda, pensem: on vivim? Al Mediterrani. El nostre país és bàsicament mediterrani, està banyat pel Mare Nostrum, amb eixa arena càlida, eixe sol brillant i que dona eixa llum especial tan especial i de color taronja, per eixa sal que el vent de llevant ens porta i que ens plena cada dia. Sí, sí, es cert, ja sé que hem direu que hi ha zones al nostre país banyades pel Cantàbric i per l’Atlàntic, però, parem-nos un moment a pensar, fonamentalment atlàntics, són els portuguesos... i total, ells parlen un altre idioma. Així que, tenint clara la nostra mediterraneïtat, eixa sal que està en el aire, que portem en la nostra sang, que ens cobreix cada dia com si fórem... llobarros o abaejos, hem d’aprofitar-la, hem d’emplenar-nos d’ella. Perquè, quan ens alcem pel matí i ens mirem a l’espill, què veiem...?

DONA: No!

PRESENTADORA: Amigues, com ja sabeu, la publicitat mana en la televisió. Ara farem un xicoteta pausa, però en en poc menys d’una eternitat tornarem per a fer-vos companyia, ací, en La sal de la vida. Fins ara.

DONA: Ja està, la ditadeta. Ja ha hagut de passar Paco amb les manasses totes cotxines i deixar-me la ditada en la paret. i esta no se’n va! Hauré tornar a pintar, i que no me n’haja deixat més, perquè vamos! Ai!, pintar, pintar, pintar. Què desastre!, si és que està en meitat de la paret!! I el sofà, hauré de canviar el sofà perquè açò ja no pot ser. Este sofà està fet un asco, i jo, jo estic farta de netejar fundes, hauria de ser un sofà de microfibra, que no s’embruta... I la làmpara, ai!, però Paco no voldrà, i ara jo què faig?

No, ja està, clar, si parle amb Cati. És la seua única nebodeta, de l’únic germà que té, és la nineta dels seus ulls. Sí sí sí sí, sí sí sí, jo parle amb Cati, que a més treballa en una tenda de decoració. Ella parlarà amb Paco. Jo li telefone: “Catalina, cariño, operación re-decoración” i ella m’ajuda, m’acompanya a comprar i sobretot el convencerà.

PRESENTADORA: Amigues, vull que rebem amb un fort aplaudiment a la nostra primera convidada, una gran especialista en decoració i interiorisme, Catalina de la Cruz. Catalina, endavant. Per favor un fort aplaudiment.

(La Presentadora fa aplaudir el públic. No apareix ningú)

Molt bon dia Catalina. La decoració. Com plenar de color, de vida, la nostra casa, com donar-li eixe toc personal, eixe puntet que fa que siga nostra i de ningú més. Començarem, per exemple, amb la pintura, perquè el color de les nostres parets crea ambient, dóna vida, dóna tot això que volem propinar-li a la nostra existència. Per exemple, si volem de decorar la nostra habitació, el dormitori, eixe espai de repòs, de calma i de pau, hem de buscar colors que ens porten al descans, a la calma, a la pau, a la tranquil·litat. Una habitació podria estar pintada en colors tènues, pastels, un agua-marina, un verd, un ocre molt suau, això li donarà un merescut parèntesi a les nostres inquietuds diàries. Igualment que a l’estudi, o a la saleta on reposem desprès de dinar, quan tota la sang ens omple l’estómac deixant-nos postrats, inútils per a cap altra activitat que no siga la siesta.

Per una altra banda, si el que volem és pintar tots eixos espais on rebem els nostres amics, on fem els sopars, les festes, ahí hem de donar-li vida, color, esperit, sal. El nostre saló pintat d’un color teixa, o, si som realment atrevides, per què no anar més enllà, cap als fúcsies, els morats? Això li donarà un punt chic i modern que de probablement sorprendrà a tots eixos amics i familiars que venen a casa, a vore’ns per compromís. El color, el color ha d’emplenar la casa. I no oblidem que tot açò ha d’anar acompanyat per la decoració, per un mobiliari subtil i modern. Les cortines, per exemple.

Les cortines, amigues, són fonamentalíssimes a la casa, perquè visten la nostra llar, són la tela, el vestit de les nostres habitacions; i no tenen per què ser unes cortines clàssiques, de riel, si no voleu. Podeu col·locar eixos magnífics estors que cauen en recte aguantats en eixes varilletes de plàstic i que generalment es poden aconseguir en multitud de colors, que ben combinats, han d’amortitzar a la perfecció amb l’ambient que volem crear al saló o a l’habitació. O, reincidint en la modernitat, si realment sou atrevides, amigues, per què no penjar eixes fantàstiques persianes de vinil que cauen, donant-li un aspecte informal, com d’oficina, trencador, però sense caure en l’extravagància inútil? A més, si en la família teniu un artista, sempre podeu subvencionar-lo per a que vos decore eixes persianes de vinil amb un xicotet collage, o una pintura. D’eixa manera, podeu fer de la vostra casa una llar realment personal, única, en règim de propietat per a sempre, o fins que la mort vos separe. I què em dieu del mobiliari? De tots eixos xicotets i grans objectes, que ens tanquen en una vida més fàcil? Amigues, el pi està passat de moda; sí ja ho sé, em direu: és un gran clàssic, és un moble que dóna calor, és el rei dels materials, és cert amigues. Però en una època en la qual aspirem a la modernitat, on busquem temps, hem de buscar també materials nous, materials que ens ajuden a trobar eixe temps. L’alumini i el vidre, per exemple, amigues, és l’imperi. Imagineu, una taula de centre café, amb una estructura d’alumini brillant i damunt, governant-la, un placa de vidre de dit i mig de gros. Això ens dona espai, la llum es cola per el vidre, amigues, i damunt, a més, amb un sol producte, un multiusos, aconseguirem netejar totes les superfícies de la casa. Guanyarem temps, temps per a nosaltres.

Un dissabte per la vesprada, quan arriba el nostre marit amb els seus amics per veure el partit i es tomben al sofà...

DONA: ...i fiquen els peus damunt la taula i esperen que tu els portes eixos canapés, eixos sandvitxos de mortadel·la que els has preparat amb tant de carinyo, les cervesetes gelades...

Sí, els sandvitxos de mortadel·la que els has preparat amb carinyo, que t’has passat hores i hores en la cuina, però resulta que t’has enganyat de mortadel·la -“Esta no és la mortadel·la de sempre, xata. Es pot saber què collons has estat fent tot el dia? I quina merda de sandvitx és esta?”

Ell només crida, només es queixa...

PRESENTADORA: Amigues, hem d’afeccionar-nos al futbol. Sí amigues, estem en una època, com ja hem comentat abans, d’igualtat de condicions, una època on tots i totes tenim el mateix pes en la societat. Aleshores amigues, tenint en compte que als nostres marits els agrada que nosaltres ens pleguem a les seues afeccions, si a tu t’agrada el futbol i a ell li agrada el futbol, haurà de compartir. Trobareu la mateixa alegria, la mateixa animositat de cara a un esdeveniment com és un partit. Ja no seràs tu la que es passe hores i hores a la cuina preparant eixos sandvitxos, la que haja de baixar al supermercat a comprar les cerveses! No amigues! Tenint en compte que als nostres marits els agrada que nosaltres ens pleguem a les seues afeccions, si a tu t’agrada el futbol i a ell li agrada el futbol, haurà de compartir. Trobareu la mateixa alegria, la mateixa animositat de cara a un esdeveniment de l’envergadura d’un partit. Ja no seràs tu la que es passe hores i hores a la cuina preparant eixos sandvitxos, la que haja de baixar al supermercat a comprar les cerveses! No amigues! Tenint en compte que als nostres marits els agrada que nosaltres ens pleguem a les seues afeccions, si a tu t’agrada el futbol i a ell li agrada el futbol, haurà de compartir. Trobareu la mateixa alegria, la mateixa animositat de cara a un esdeveniment de l’envergadura d’un partit. Ja no seràs tu la que es passe hores i hores a la cuina preparant eixos sandvitxos, la que haja de baixar al supermercat a comprar les cerveses! No amigues! Ell voldrà compartir tot això amb tu, voldrà formar part d’eixa preparació, igual que tu formes part de l’eucaristia nacional que és el futbol.

I què té el futbol que faça que nosaltres ens puguem afeccionar? Ara em direu, ai picarona! Pensem, vint-i-dos homes, quaranta-quatre cames, joves, àgils, energètiques, musculoses, suades, plenes de cicatrius de les múltiples operacions de menisc i peroné. Amb eixos equipaments de pantalonet curt, amb eixes samarretes de fibra sintètica, eixos calcetins. Els futbolistes són joves i rics. Qui no voldria un futbolista com a marit? I tot açò, sense comptar amb els tres personatges de negre que corren amunt i avall fent sonar el xiulet i deixant caure tot el pes de la seua autoritat. Bo, ara ja no van de negre. Perquè per sort amigues, també la modernitat, també la moda s’instal·la en els nostres esports. Sí amigues, la moda.

Vull que rebem amb un fort aplaudiment a la nostra següent convidada, la nostra especialista en moda i estètica, Jennifer Barberà, per favor un aplaudiment.

(L’actriu fa aplaudir el públic. No apareix ningú.)

Jennifer, benvinguda novament a La sal de la vida, seu ací, per favor, prop de mi. La setmana passada comentàvem com la moda dels futbolistes havia penetrat la nostra vida quotidiana i hui anem a introduir-nos en un nou esport, que també té molt a veure amb els futbolistes, estem parlant, com totes vosaltres ja haureu imaginat, del golf. Però abans, si no t’importa, Jenni, jo voldria que tornarem al tema dels futbolistes. Veuràs, l’altra nit, en una festa... Per què la gent de televisió, benvolgudes amigues, també eixim per les nits, ens agrada anar de festa, divertir-nos vaja, també tenim la capacitat, encara que de vegades escassa, de disfrutar de la vida. Doncs, el que et deia Jenni. L’altra nit, en un sopar amb gent de la televisió, vaig veure entrar una joveneta -bueno, no tan jove: tindria uns vint-i-quatre, vint-i-cinc anys- que anava exquisidament vestida. Exquisidament vestida però al mateix temps, molt juvenil, jovial, molt fresca. Portava un pantalonet estret molt ajustat, no excessivament curt, perquè no pretenia anar provocadora, amb una camiseta ampla amb un escudet esportiu, i un detall que em va encisar: al cap portava, a mode de tocado, un mocador o bufandeta esportiva, que li donava un punt d’absoluta... gràcies Jenni, d’absoluta esportivitat. I això m’incità a cavil·lar molt, però moltíssim. Com podem adaptar tota eixa moda esportiva a la nostra vida quotidiana, als nostres esdeveniments, a les nostres celebracions? Pensen-ho amigues, com seria de meravellós poder anar a una boda, a un còctel, o a un sopar, còmodes al mateix temps que elegants i gens ostentoses. Una falda prisada, amb un teixit brillant i amb caiguda, una camisa o samarreta que no vaja massa pegada al cos i amb un xicotet detall, l’escut del nostre equip preferit; i a les cames, una altra de les coses que m’apassiona de l’esport, agafem eixes mitges llargues, que acaben per damunt del genoll, en colors vius i amb un dibuix que faça joc amb l’escut de la camiseta; i per fi amigues, la revolució,. Coronem el peu amb una sabata brillant, de xarol o de qualsevol material semblant, molt de moda, elegant i plana. Ai amigues, poder anar planes. Quantes de nosaltres hauríem volgut anar planes, sense perdre l’elegància, a la celebració dels moments més importants de la nostra vida?

DONA: Bueno, jo hauria donat milions per poder anar planeta el dia de la meua boda. Tu no saps el que és que en la discoteca a les cinc del matí et notes els peus com a munyonets; menos mal que en el huitanta-quatre, les sabates eren de tacón cubano, que era taló però xicotet. El dia de la meua boda... Jo, era la dona més feliç del món. Anava perfecta per dins, i per fora. Però per a arribar ahí... Depilació completa, a la cera, de cames, engonal i axil·les, i depilació elèctrica en celles i bigotet... I la manicura, pedicura, massatges corporals. Bo, i el règim. Dos mesos de régimen estricto, però estricto eh? Tot era bullit, verdura bullida, pollastre bullit, carn bullida, peix bullit, arròs bullit, sense contar que dos dies abans de la boda haguí de fer el régimen de la Luna: dos dies a base de tres litres i mig d’aigua amb llima al dia. Ara, arribí perfecta. El meu vestit... a mi és que m’encanta Audrey Hepburn i m’apassiona la pel·lícula Sabrina. Jo volia el vestit que porta Sabrina en la festa només arribar de París. Un vestit amb escot paraula d’honor tot ajustat al cos, amb una espècie de vol i una cua que no arriba a tocar a terra. El modista no parava de queixar-se: “Vamos a ver bonita, cómo te lo tengo que decir, vos no tenés tetas para lucir ese vestido. No las tenés, querida, i no las vas a tener nunca. Mirà, no pienso pasarme horas y horas para que al final te quede como una mierda i además tenga que firmarlo yo. Me entendiste?” Mentida. El firmà ell, i es passà hores i hores i hores, però va quedar... Total al final només li feien falta dos balenetes ben col·locades i relleno, perquè això sí, la meua davantera no és cap potència mundial, no ho vaig a negar. Però anava...!

(Agafa el motxo i es posa a netejar. Mentre neteja canta una copla o bolero que no siga “Tatuaje”.)

I el pentinat, el pentinat va ser...! Jo tenia el monyo llanguíssim, una cascada de rulls com no te l’imagines, em queia tot per l’esquena, per ací. Me’l pentinà Paquita, bo, Francis, es que resulta que fa uns anys se n’anà a Barcelona a fer un curs d’esteticienne, a l’Instituto de Belleza Francis de Barcelona, i quan tornà... “Señoras, se acabó, a partir de ahora, me van a llamar Francis. Cambio el rótulo i me modernizo: Peluquería Francis. Estilistas. Gabinete de belleza. Tratamientos faciales. Manicura, pedicura, botulismo. Drenaje Linfático. Micropigmentación. Fangoterapia. Solarium. Unisex. Financiación personalizada.” Les clientes més jòvens dius, bo, t’acostumes, però les més majors, “Xica tota la vida dient-te Paquita i ara t’hem de dir Francis? Tan bonic que és Paquita! Ai, quanta modernitat i quina poca gràcia, la veritat.” Al final en el poble tots li diuen Paquita-Francis, s’ha quedat així. Davant d’ella no li ho diuen clar, però en Paquita-Francis s’ha quedat. Menys alguns hòmens, que totes sabem com són, que quan et veuen anar diuen: “Què vas, a veure si t’arregla la mula?” Per allò de la mula Francis. Però, a l’hora de treballar és la més treballadora. Una altra cosa no, perquè és manifassera com ella sola; a les pobres xiquetes que treballen amb ella les porta màrtirs, tot és buscar-los nòvio; però bo, pentinar, pentina de meravella eh?, les coses com siguen. M’agarrà el monyo - ai, perdó -,(va a deixar el motxo al seu lloc) vam estar 4 hores i mitja, primer me l’enrotllà tot en el cap, me va fer la toga, amb la misanplis, i desprès passarem a la planxa, tot planxat, planxat, va quedar llis, com un tauló, recte, absolutament llis, ja m’arribava per ací, jo no havia tingut el monyo tan llarg en la vida, estava emocionada. I davant em va deixar dos metxons rulls que, la veritat, jo primer no sabia per a què eren, però després em va dir “Te voy a hacer un recogido deshecho pero muy trabajado, y con esos dos mechones te voy a dar un toque romano” i me’ls enganxà en unes floretes de taronger, de decoració, que feien joc amb el bouquet que jo portava en la meua boda. Quina entranda en l’església, jo era la dona més feliç del món, quan me’n recorde encara se’m posa la pell de gallina.

(Es veu la cara a l’espill.) On he deixat jo el maquillatge? Ah, mira-lo. (Va cap a la taula. Agafa l‘estoig.)

PRESENTADORA: (Dempeus mirant al públic) El maquillatge, és d’una importància extrema, és la nostra carta de presentació, la nostra imatge davant el món. Com aconseguir un maquillatge perfecte? Com aconseguir tots eixos tocs que ressalten la nostra personalitat? Vull que prenguen nota d’estos xicotets consells, patrocinats per “Casa Rodríguez. Drogueria-Perfumería” la d’ací al costat.

(Seu. Obre l’estoig i deixa caure el seu contingut damunt la taula.)

UN: Començarem amb una crema hidratant, sempre poden escollir-la amb un xicotet to de color, però mai superior al to de la seua pell. Això li donarà lluminositat, vida. D’ací passarem al DOS: corrector d’ulleres i llavis: llum, amplitud, un rostre per a la seducció. I tot açò matisat amb TRES: una bona base de maquillatge rematada amb pols d’arròs per eliminar eixos brillos que a cap de nosaltres agraden donant-nos l’autèntic to de porcellana que desitgem. I ara QUATRE: els ulls. Els ulls són importantíssims. I hem d’utilitzar un perfilador molt suau, que ens allargue la mirada, que ens la faça ametlada, i li done certa profunditat espiritual, que naturalment serà autèntica; i tot açò, acabat amb CINC: el rímmel. Com allargar eixes pestanyes, amigues, i com fer-les infinites, per tal que la caiguda de la nostra mirada siga la més sensual? Acte seguit SIS: el coloret. Amb el coloret han d’extremar la precaució, perquè tots els rostres no són iguals. Han de saber estudiar-los, i si tenen la cara redona, ovalada o tirant a quadrada, el coloret anirà en un lloc diferent. Estudien-se bé les faccions de la cara. I finalment, amigues, el més important, el que li va a donar realment vida a la nostra cara, SET: els llavis. Els llavis han de ser sensuals, han d’incitar i provocar que la gent tinga ganes de besar-nos, de seduir-nos, encara que nosaltres no vulguem que ens bese, ni que ens seduesca ningú. Els llavis han de ser grossos, carnosos, brillants. Si per desgràcia ès vostè una dona de llavis prims, no es preocupe, amb un perfilador, sempre del mateix color que els teus llavis, dibuixant per damunt de la línia del propi llavi, aconseguirà eixa carnositat que busca. I finalment, VUIT: el color. El color ha de ser ters i brillant. Però sobretot, amigues, ha de ser permanent. Perquè la nit és llarga, i bevem, fumem, el nostre marit també fuma i també beu, i potser és passa i nou: et pega una hòstia... (Reprimint el plor) I el pintallavis no es pot córrer mai. Davant del món aspirarem a la perfecció. És la nostra força.

DONA: (Comença a guardar els diferents estris a l’estoig.) El maquillatge de la meua boda, me’l féu Paquita-Francis. Era fantàstic. A més me digué: “Pero si tu ya tienes carita de ángel cariño; nada, unos retoquitos, que solo brilles, que seas la más guapa.” I sí, sí, el que més m’agradà va ser que em durà tota la nit, fins i tot després del banquet; casi no m’haguí de retocar, era perfecte.

Ui, el banquet! Imaginat un gran saló, amb una taula presidencial enorme, i davant taules redones, per a deu comensals cada una d’elles. Amb mantells de lli, les quatre copes, tots els coberts. I el menú. De primer jo volia unes frivolités, ja sabeu: salmó, caviar, fumats, paté. Però el meu sogre: “Frivolidades en una boda? En una boda, de primero, tiene que haber entremeses, como Dios manda, como se ha hecho toda la vida.” És que el meu sogre és foraster, bo, tota la família de Paco és forastera, i en entremeses se quedà, això sí, de pata negra: jamón de Teruel, lomo embuchado... De segon posàrem marisc. A mi m’havien dit que el marisc és afrodisíac i clar, venia la nit de bodes i xica, jo volia provar. Vieires, ostres, navalles, percebes, berberetxos, gambes, llagostins... I de tercer el plat fort, la guinda: pato a la naranja. El meu sogre tornà a queixar-se: “Ja, ya ves, pollo en una boda, habrase visto. ¿Pero se puede saber esta niña en que está pensando?” El que sí que li agradà va ser el postre. Pijama, en les seues banderetes i els parasolets, i el pastís. Tarta al whisky semi-fría. Sis pisos de pastís, amb les dos figuretes dalt del tot. El tallàrem en una espasa toledana impressionant.

I el regal de la padrina, els puros del padrí. Això sí, jo vaig complir amb tots els requisits d’una nòvia tradicional: una cosa nova, una cosa vella, una cosa regalada, una cosa blava, el corte de la liga i el de la corbata, que, per cert, traguérem moltíssims diners.

Va ser un banquet fantàstic. Xica, diguera el que diguera el meu sogre, qui realment entenia de gastronomia quedà encantat!

PRESENTADORA: La gastronomia és de capital importància a la vida moderna. Pensem, els grans avanços tecnològics, tots eixos electrodomèstics que ens arriben nous per a cuinar amb més facilitat, més ràpidament, més còmodament. Tots ells, electrodomèstics que ens van a donar temps, a nosaltres, el nostre temps. Combinar les antigues receptes tradicionals, amb les noves tècniques culinàries. Podem passar de un potatge a una crema de verdures, a una espuma de xoriço, a una mousse d’anxoves i regalèssia. Els productes de temporada, la cuina de mercat, amigues, això és la modernitat. La vertadera cuina està en aconseguir el punt de cada menjar. Tornem, si vostès volen, al nom del nostre programa: La sal de la vida. Ja sabeu “qui cuina dolç, cuina pa tots, qui cuina salat cuina pal gat”. Però, encara que no tinguem gat, ni podem cuinar dolç, ni podem cuinar massa salat. Hem de trobar el punt just! Eixe punt que farà que el nostre marit, desprès de l’àgape que li hem preparat, es quede tranquil, relaxat al sofà, i tu et lliuraràs d’eixa somanta de palos, que tots i totes, en algun punt de la nostra vida, ens haurem de meréixer.

DONA: El que de veritat sabia de cuina era m’abuelo. Feia unes paelles i un suquet de peix que allò era glòria divina. M’abuelo, que en glòria estiga, era l’historiador del poble, en companyia del senyor metge, que ja està molt major també. Però de jòvens eren socis comercials. Resulta que aprofitant la bona situació social del senyor metge i els contactes comercials de m’abuelo, varen decidir dedicar-se a l’estraperlo. Però no a l’estraperlo de productes de primera necessitat: farina, sucre, llet, arròs, carn, no, no. Ells es dedicaren a l’estraperlo d’artículos de lujo. Eixos eren els productes de primera necessitat de les classes altes: Abrics de pell, sedes fines, joies... no? Una nit, m’abuelo havia de reunir-se amb un contacte per replegar un carregament d’abrics de pell i desprès de trobar-se en un bar, varen anar al magatzem. Aquella nit hi hagué una redada de la guàrdia civil. I detingueren a m’abuelo i al contacte. Jo no vull ni imaginar-me com se posaria m’abuela aquella nit! Estigueren tota la nit d’interrogatoris, primer al contacte, després a m’abuelo, després a m’abuelo, i altra vegada al contacte. Per fi, a les huit del matí a m’abuelo el deixaren lliure. Això sí, li tornaren tot el carregament d’abrics de pell, perquè clar, qui anava a comprar eixos abrics eren les dones dels mandos, i les amants claro. A qui no soltaren va ser a l’altre, sembla ser que es dedicava a l’estraperlo de penicilina i en aquella època, i per culpa d’això, va morir molta gent. Però bo, la qüestió és que desprès de molts anys i aprofitant la seua bona situació i els estudis històrics que tenia de la ciutat, volgué construir el Nou Casinet, l’antic casinet l’havien tirat els nacionals, durant la guerra i m’abuelo volia tornar a alçar-lo, era el seu lloc de reunió. Va quedar! Unes cristalleres en l’entrada, de molts colors, i dins, un saló grandiós amb el piso de marbre, i taules redonetes, amb cadiretes a joc. Era estil anys cincuanta, que ara torna a estar de moda.

Allí es reunien, organitzaven sopars, balls, celebraven els jocs florals, feien les seues tertúlies, llegien el diari, anaven a jugar als escacs. Allí, m’abuelo li ensenyà a jugar als escacs al Monarca.

El Monarca és el carnisser del cantó. El malnom li’l posà m’abuelo, per allò de les monarquies absolutes. Resulta que de jove, i fins ara, li agarrà la mania de dir-li a tot absolutament algo: “La carn de hui, carinyo, està absolutament fresca”. “Xica, tu t’has percatat de la climatologia tan absolutament gèlida que s’ha girat est hivern?” O, si no, quan veia a m’abuelo: “Senyor Vicent, vostè si que és, absolutament, un senyor”. Quan vaig a comprar-li, ell, que és més agarrat que un xotis, encara em fa descompte: “En memòria de t’abuelo, carinyo, que m’ensenyà a jugar a l’ajedrez i me donà un poquet de trellat, que falta em feia. T’abuelo era de lo que no n’hi ha.”

De xicoteta anava al casinet en m’abuelo, a mi també m’ensenyà a jugar als escacs, i ens pasavem vesprades senceres jugant, i de vegades es deixava guanyar. Amb ell no m’avorria mai. De vegades encara jugue als escacs amb el Monarca, però a ell sempre li guanye.

M’abuelo no cridava mai, però el que deia anava a missa. Un dia estava discutint amb ma mare i li va dir: “Mira filla, tu faràs el que voldràs però la xiqueta -es a dir, jo- farà la selectivitat. Potser que un dia haja de valdre’s per ella mateixa i ha de ser capaç de fer-ho.”

I vaig passar la selectivitat en nota.

Molts dies passejava amb m’abuelo i passàvem per casa de Cecília, la pollera, i ell sempre em deia el mateix: “A esta dona tracta-la bé sempre, que ja ha patit prou, i massa”. Sembla ser, que fa molts anys, la senyora Cecília tenia un nòvio d’ací del poble, i una nit, la policia el va arrestar, i ja no tornà a aparèixer mai més. Ella, amb el sofoco se’n va anar del poble tres mesos després. Hi ha qui diu que se n’anà a avortar, però jo no tinc proves, i a mi marmolar no m’agrada. La qüestió és que se n’anà i no tornà hasta quatre o cinc anys després, i això a molta gent li semblà raro. A vore, la seua família li ajudà a montar la polleria i a partir d’ahí es va desentendre d’ella per complet. Normalment és l’ama de la casa la que va a comprar. Però la seua família no anava mai. Ells enviaven a la criadeta. De fet, quan Cecília va obrir la polleria m’abuela tampoc anava. Anava a una altra, a la que havia anat tota la vida i que parava més lluny. Un dia m’abuelo li va dir: “Mira Amparito, en esta casa, mentre Cecília tinga la polleria oberta, i jo estiga viu, es compraran els pollastres, les gallines, els ous i els conills en ca Cecília; i si no, en esta casa no es menjaran pollastres, gallines, ous ni conills; i si ho compres en qualsevol altre lloc, jo m’enteraré, i tu i jo tindrem problemes, t’ha quedat clar?” Quan era xicoteta ma mare m’enviava a mi a comprar a ca la senyora Cecília, i ella sempre me donava un tros de pollastre, o de gallina i em deia: “Açò és per a t’abuelo, per al caldo, però no li ho digues a ningú.” A vegades, quan anem a replegar a ma mare després de missa, els diumenges, la veig passejant, sempre trista, sempre sola.

Es que els diumenges anem a dinar a casa de ma mare, o la de la meua sogra, cada diumenge a una, però abans anem, amb el germà de Paco i la seua dona, a fer-nos el vermut al bar de Pepe i Marieta. Quina parella, la seua història no té desperdici. Un moment.

(Aparta la taula cap a un costat de l’escenari i apropa el silló i la làmpara al prosceni. Seu.)

Ells són del poble de tota la vida. Vivien en el mateix carrer, pràcticament porta amb porta. Però es duen cinc anys de diferència, i clar, com quan eres jove, i tens eixa diferència d’edat, no t’acabes mai de juntar, i no acabes de conèixer mai a les altres colles, doncs no se coneixien. La qüestió és que fa anys, els dos, per separat, clar, decidiren anar a França a treballar, a París. Pepe començà treballant en els soterranis de Paris, és un gran coneixedor del metropolitain, però acabà treballant de cuiner, en un restaurant del Bulevard de les Males Herbes, que era el que realment li agradava. Marieta se n’anà a servir, i acabà treballant de cambrera, en un restaurant de Bulevard de les Males Herbes, el mateix de Pepe. I clar, es trobaren. Alegria i sorpresa, imagina-t’ho, la terreta tira molt. Pepe en aquell moment tenia una nòvia francesa, segons ell, molt repipi, però en quan va veure a Marieta... s’acabà la nòvia i s’acabà el repipi. S’enamoraren perdudament; es posaren a festejar, i en quan pogueren agarraren tot lo que havien guanyat i tornaren al poble. Ací es casaren i muntaren el bar París. Pepe s’encarrega de la cuina: desdejunis, esmorzars, aperitius, tapes, dinars, berenars i sopars. Marieta l’ajuda, però la seua faena és el saló, servir els clients, tindre-ho tot a punt, i és delicadíssima. Posa copes d’aigua i de vi, no de les cares, però copes. La coberteria sempre està brillant; sempre treu plats de decoració. Una de les coses que més m’agraden és que posa mantells de tela, de quadres, però de tela. No suporte els mantells de paper, son un quiero y no puedo, a més que sempre passa el mateix: Un dia quedes a dinar amb els amics, i el teu marit, com sempre, agarra el ganivet i comença a tallar el mantell. Tenen eixa mania, com si no saberen fer una altra cosa. O si no agarra el boli i comença a practicar la seua signatura i ala, ja tens mig mantell tot ratllaet. I clar, els xiquets ho veuen tot i ho copien tot. I arriben festes de Nadal i dinem tota la família, i tu prepares la teua taula, amb un mantell de lli, blanc, perfecte, nou, i arriba el xiquet i, o intenta tallar-lo amb el ganivet, o agarra el boli de son tio i comença a dibuixar, i tu estàs tot el dinar histèrica! Però es que... i mira, digues-me maniàtica si vols, però les formes en la taula són importants, i Marieta les té.

Paco i jo anàrem a Paris de viatge de bodes precisament per Marieta, perquè si fóra per Pepe. Pepe no para de renegar: “França? França és un fer la mà, home. Ahí et mates a treballar més hores que un tonto, per una misèria i sempre eres un emigrant, un citoyen de segona categoria. Jo no, jo no tornaria, fixa’t tu el que et dic.” Marieta és tot el contrari, ella és més romàntica, com jo, i sempre em deia: “Ves a París dona, jo em vaig enamorar a París”. I anàrem a París. A més a mi em feia moltíssima il·lusió, perquè, en l’Institut, havia estudiat la Revolució Francesa i jo tenia moltíssima curiositat per veure la presó de la Bastilla – ma mare s’ha passat la vida dient que soc un xica massa curiosa -, però jo volia veure eixa torre enorme, tota negra i mohosa on havien guillotinat a tants reis, ducs, marquesos... vaja, que els havien tallat el cap. Quan arribàrem a París, de la Bastilla només quedava un pilonet, ja veus tu, quin despago. Però bo, millor, perquè tindre eixa torre tota negra i sanguinolenta al costat d’edificis com l’òpera, o la la plaça dels Vosgos, queda... no sé... com poc fi?

(S’alça i li parla directament al públic.)

PRESENTADORA: Els viatges per a novençans, amigues, el viatge que marca l’inici -i possiblement, el destí- de la nostra trajectòria com a parella. On decidim començar la nostra vida com a parella? Com decidir quin serà el nostre paradís, el nostre lloc especial, allà on tant vam estimar i ser estimades? Amigues, amics, han de pensar-ho bé: decidir el lloc on van a celebrar el seu amor és essencial. Decidiu correctament. Podrien anar a la vella Europa, a la nostra Europa; el vell continent, un continent ple de cultura, arquitectura, pintura, història romanticisme... O creuar el xarco i fer les amèriques, anar a la Gran Mançana, a la capital mundial de la modernitat. Però jo, benvolgudes amigues i amics, vull proposar-los un altre viatge. Per què no anar a un paradís permanent? Un paradís inextingible. Etern... Una illa tropical, per exemple? Una illa banyada per un mar transparent, translúcid, amb una arena blanca o daurada, però brillant, i un sol calent, que vos torra la pell, que vos encén de passió, que vos crema, que vos crema...

Com també podríeu cremar la vostra casa, amigues, pegar-li foc. Incendiar la casa sencera començant per les cortines; encendre-les des de baix i que el foc se les vaja menjant, que vaja pujant i que els trossos de tela calcinada vagen caient poc a poc fins que es cau el riel. O si teniu estors, veure com eixa tela dura comença a arrugar-se, i com les varilletes de plàstic comencen a fondre’s i a adoptar les formes més modernes, i es fonen, benvolgudes amigues, damunt del parquet... (Reprimint el plor) Eixe parquet caríssim, de la millor fusta, que els vostres sogres vos varen donar com a regal de bodes. El foc també comença a cremar el parquet, i arriba al sofà! Eixe sofà de microfibra roig, tan fàcil de netejar, tan pràctic i tan modern, comença a abrasar-se: primer la tela, la fibra sintètica desapareix ràpidament, i l’espuma comença a omplir-se de forats, igual que tot s’omple de fum i t’asfixia i el foc passa a l’estructura de fusta que també se socarra per a sempre. I aleshores, veus la taula, la taula d’alumini i vidre, que està al roig viu i tu te fiques uns guants d’amiant per poder agafar-la i estampar-la contra la paret, eixa paret color teixa, que la vostra neboda va escollir i combina tan bé amb el foc… (Reprimint el plor) eixe foc que és el nou amo de la vostra casa, amigues, i sense pensar-t’ho l’agarres i la tires per la finestra i notes com eixa placa de vidre de dit i mig de gros, esclata com un traca, trencant-se en mil pedaços i llençant en totes direccions el vostre cor fet a miques. I és aleshores quan vosaltres, estimades amigues, benvolgudes amigues, fugiu, desapareixeu, vos salveu.

HOME: Carinyo, ja estic en casa! Què hi ha per a dinar?

(La DONA torna a col·locar, ràpidament, els mobles al seu lloc. Seu. Es seca les llàgrimes. Es posa les ulleres.)

PRESENTADORA: Ai, amigues, malauradament, i com ja sol ser costum en el nostre programa, se’ns ha acabat el temps, el nostre temps. Però no ho obliden, les esperem a totes en la pròxima edició del seu programa, La sal de la vida. Fins aleshores, que passen molt bon dia.

(Fosc)